Allau a la Vall de Campcardós (26 de gener de 2014)

x

DADES

Dia:                          Diumenge 26 de gener de 2014.
Hora:                       13:00.
Indret:                     Vall de Campcardós, Porta, Cerdanya francesa.

Risc (butlletí):           3/4
Méteo:                      Temperatura suau, sol.

Tipus d'allau:             Allau de placa de vent, un xic humida.
Orientació:                S
Altura:                       2300 a 2450 metres
Pendent:                   Entre 20º i 30º.

Dimensions:
            Longitud:       250 metres.
            Desnivell:      150 metres.
            Cicatriu:         500 metres de longitud.
                                   30 a 100 cm de gruix.
            Dipòsit:          En pendent suau, de 2 a 3 metres de gruix.

Desencadenament: Pel pes d'una persona, botant lleugerament, en la part inferior de la placa. Propagació 200 metres més amunt i                              500 metres de costat.
Víctimes:       Arrossegades entre 10 i 25 metres.
                        1 persona enterrada que només li sortia part de la cara.
                        1 persona enterrada fins al coll.
                        1 persona enterrada fins a la cintura.
                        1 persona enterrada fins mitja cama.
                        1 persona pot refugiar-se sota un roc i no és arrossegada.
                        1 persona aconsegueix escapar-se per sota.
                        Cal desenterrar les primeres 3 amb pales.

                       

Tots sense lesions físiques, algú afectat psicològicament.

                       

DESCRIPCIÓ

                       

Previs...

A les 10.30 aproximadament sortim de Porta amb la intenció d'enfilar la Vall de Campcardós i, segons com veiem l'estat de la neu, pujar pel vessant esquerra de la vall en la direcció que anem (orientació nord) cap al Puigpedrós si no hi ha plaques de vent o seguir per la vall cap al Pic Negre d'en Valira. Som 6.

Pel fons de la vall la neu està gelada en superfície per la pluja del dia abans, però a sota molla i amb un bon gruix d'entre 50 i 100 cm a partir dels 1800 metres. El vessant nord es veu molt ventat per dalt amb poca neu i no ens acaba de convèncer. Anem comentat les allaus que es veuen, sobretot plaques als vessants sud i est. Per baix dóna la sensació que la neu està molt humida. Seguim pel fons de la vall fins la cabana.

Seguim per la vall i mitja horeta més endavant veiem unes traces que s'enfilen pel vessant sud (cap a la dreta), en direcció als pics de Fontnegra. Comentem que sembla que es fiquin a la gola de llop, ja que és el vessant on hi hauria d'haver més plaques de vent (ha bufat de nord oest). Tanmateix, la primera pala es veu transformada, ja fa una estona que li toca el sol, amb neu humida i no sembla que aquí hi hagi plaques. Més amunt segur que sí. Alguns opinen de seguir pel fons de la vall, l'opció més segura. Altres estan farts de tanta vall plana i algú comença a tenir llagues i prefereixen pujar una mica per les traces i si més amunt hi ha perill donar mitja volta. Al final decidim seguir les traces.

Som conscients que és una opció amb menys possibilitats d'arribar a cap cim i on haurem de vigilar molt amb les plaques. Pràcticament segur que haurem de donar mitja volta més amunt.

A la primera pala de 200 metres de desnivell, tal i com havíem previst, no hi ha plaques i la neu és humida. Arribem a una zona més plana sota una olla i veiem les traces que segueixen per un pendent d'uns 25 a 30º orientat al sud, gens modelada pel vent i amb molta pinta de placa. Les traces creuen la pala ben bé pel mig. Encara hi ha l'últim esquiador al tram final i observo que no s'enfonsa gens. Veig evident que està sobre una placa de vent i comento amb els companys la inconsciència d'aquella gent. Esperem que arribi a dalt, a una zona més planera, atents a si es trenca la placa, però no... Comentem que nosaltres per allà segur que no passem, tot i que si no els ha caigut potser no hi ha tanta placa com sembla.

Decidim anar per la part baixa de la pala en una zona amb molts rocs i intentar pujar una mica per allà, a veure com està. Passo davant obrint traça a certa distància dels meus companys. Ja a la part plana de baix comença a haver-hi alguna placa no massa gran. Boto, però no peta res. Segueixo per la part baixa de la pala cap a la zona amb roques i vaig creuant alguna plaqueta de no més de 10 metres. Vaig botant amb la intenció de veure si peta alguna plaqueta petita entre les pedres, però res. No veig massa clar que puguem seguir massa més enllà, però per ara si peta alguna cosa les plaques semblen petites i en tot cas fracturaria per les roques (gran error!).

x
x
Lloc on es va produir l'allau
Detall amb els itineraris traçats i la cartografia de l'allau

L'allau

Entro en una nova placa i torno a fer un petit bot i llavors sí, WOOOM!!!, el típic soroll de les plaques de vent, però molt, molt fort. Miro ràpid per sobre meu, per les pedres i més amunt tota la pala i no veig cap fractura ni moviment. De seguida, però, sentim un soroll i 300 metres a la dreta comença a petar per dalt la pala la placa. L'allau es va desencadenant de dreta a esquerra cap a nosaltres. Em dóna la sensació de que no arribarà fins on som, hi ha com una fondalada entremig. Algú crida que què fem. Contesto que baixem cap a l'esquerra en direcció a les pedres per allunyar-nos de l'allau. Faig una volta maria, començo a tirar una mica enrere i de sobte veig com comença a trencar-se la pala 200 metres per sobre nostre. Campi qui pugui! Mentre veig les ones de neu que baixen ràpidament cap a nosaltres aconsegueixo arribar pels pèls a una roca que desploma una miqueta. Una última mirada a la neu que baixa ferotge i quan ja quasi la tinc a sobre m'ajupo sota la pedra i intento que l'allau no se m'emporti. Noto la seva força als esquís i motxilla que sobresurten, però aconsegueixo aguantar-me. Es fa fosc i instintivament em faig espai amb les mans per si quedo enterrat poder respirar. Poc després tot s'atura.

Estic bé i puc sortir ràpidament. Sento crits i veig el Fèlix amb l'ABS obert i només amb les cames enterrades que crida que està bé. L'Andrea a baix de tot està fora de l'allau. A l'esquerra veig a la Maria mig enterrada i a la Laia que només li surt el cap. Esquio ràpidament cap a elles i em diuen que estan bé. Falta el Jordi i observo més avall alguna cosa que es mou. Baixo cap allà, està quasi totalment enterrat i té la cara mig tapada de neu, però em diu que està bé.

Li dic a l'Andrea que està a baix que no pugi i faci de guaita per avisar si hi ha una segona allau. Començo a desenterrar el Jordi amb la pala mentre el Fèlix aconsegueix sortir ell sol i va a ajudar a desenterrar la Maria i la Laia. A cap dels que han quedat enterrats els salten els esquís i el Jordi que portava els pals amb les dragoneres no es pot moure gens. 15 minuts més tard estem tots a fora, ningú ha pres mal. Aconseguim trobar tots els esquís, però perdem dos pals.

Baixem sense massa dilacions cap al cotxe. Algú queda tocat per l'ensurt, altres molt menys. Però tots en traiem una experiència important que ens permetrà valorar molt millor el risc en el futur.

x
En groc: traça preexistent; en lila: traça nostra; en vermell: cicatriu de l'allau
x x
x
Imatges del rescat

ANÀLISI

L'allau

La meva (nostra) interpretació del que va passar és la següent:

Els tres esquiadors que anaven al davant no van desencadenar l'allau, ja que van passar pel mig de la pala on la placa era més gruixuda i no van arribar a trencar-la (tot i que no crec que faltés massa).

En el moment que vaig provocar l'allau, jo deuria entrar per l'extrem inferior de la placa. Tot i que el pendent encara era suau (20º màxim), allà la placa deuria ser més prima i vaig provocar un assentament que es va propagar per tota la placa trencant-se aquesta 200 metres més amunt en la zona convexa quan ja perdia pendent. També es va propagar cap a la dreta passant la fondalada i provocant una fractura a la part alta de les pales de més a la dreta, seguint punts febles entre roques.

La fractura de la pala principal sobre nostre no va ser suficient en un primer moment perquè la placa baixes, però la fractura de les pales de la dreta es va anar propagant fins que a la dreta de tot deuria acabar-se la placa i, al quedar desenganxada, va començar a baixar per aquell extrem. L'allau va anar caient de dreta a esquerra seguint la fractura fins a la fondalada.

No tinc massa clar si va ser la continuïtat de la placa o la vibració produïda per l'allau, que van provocar que la pala ja fracturada sobre nostre que en un principi no s'havia mogut, acabés caient també i ens enganxés.

Cal destacar que el fet que el pendent anés disminuint de forma progressiva va evitar que el dipòsit fos massa profund i enterrés més als que van ser arrossegats.

La nostra actuació

Érem conscients del risc i vem valorar correctament on hi havia plaques de vent.

L'error va ser no veure que la placa era molt gran i contínua i prou rígida per transmetre les tensions a centenars de metres. Vaig creure que si petava alguna placa a la part baixa i més planera de la pala entre les pedres, la fractura seria propera per les pedres i la placa que cauria seria de petites dimensions. El meu sobrepès va provocar una fractura 200 metres més amunt, que es va propagar 500 metres a la dreta abans de començar a caure res.

Segur que també va influir el fet de que haguessin passat tres persones davant pel mig de la pala sense que passés res. Tot i que nosaltres vem decidir no seguir-los, estic segur que si no hi hagués hagut ningú al davant, nosaltres hauríem donat mitja volta. De fet ja ni ens hauríem enfilat pel vessant sud.

No entro aquí a analitzar la influència de la dinàmica de grup en l'accident. Personalment crec que el factor grup va influir en les decisions que vem prendre, però poc o gens en l'accident en sí.

L'ABS del Fèlix va funcionar perfectament, mantenint-lo a la superfície.

Lliçons

  1. Una allau de placa produït per una sobrecàrrega pot fracturar la placa a uns centenars de metres de distància del punt d'aplicació, tot i que hi hagi punts febles (roques, arbres, zones convexes,...) pel mig que semblin indicar que la placa fracturaria per allà.
  2. Les dragoneres dels pals i els esquís lligats t'immobilitzen si quedes enterrat. Tot i que jo no crec que s'hagi d'anar sempre sense les dragoneres (tal i com diu el famós decàleg d'una bona progressió en terrenys d'allaus), sí que és important no posar-hi les mans quan preveiem que hi ha un cert risc.
  3. Que algú passi per una pala i no desencadeni una allau no vol dir massa res.
  4. Les plaques es trenquen més fàcilment per les vores (zona més prima) que pel centre (més gruix). Atenció! Amb això no vull dir que si n'hem de creuar una haguem d'anar pel mig, ja que si la trenquem estant al mig, tenim molta neu per sobre i tram per ser arrossegats... En tot cas, si una placa pot petar, més val no creuar-la per enlloc!
  5. L'ABS funciona molt bé.

Si voleu comentar algun punt d'aquest informe o que ampliem alguna informació, no dubteu en contactar-nos.

 Albert Castellet
albert.castellet@gmail.com

Martinet, 28 de gener de 2014

x

 

tornar

____________________________________________________

Contacteu amb l'ACNA:

acna@acna.cat