Les micro bandes de recerca

Ja fa alguns anys el suís Manuel Genswein va estudiar a fons els protocols de recerca de subjectes enterrats en allaus entesos llavors com a estàndards. Va ser quan va descobrir que hi havia alguns escenaris que es podien donar amb menys freqüència però que no podien ser resolts utilitzant els mètodes de recerca coneguts fins al moment.  Per resoldre aquest tipus de situacions, Genswein, entre d’altres autors, va intentar crear noves estratègies. D’aquests estudis van sorgir, entre d’altres tècniques, les micro bandes de recerca.

Com a norma general, hem de pensar que els dispositius actuals que hi ha al mercat amb les funcions de multi víctimes i de marcatge poden resoldre el 90% dels casos amb més d’un subjecte enterrat. Però, a vegades, pot passar que la recerca es torni ineficient i que no trobem totes les persones que sabem que estan enterrades. Això pot ser degut a dos grans tipus d’escenaris on aquests aparells poden tenir problemes:

• Espai reduït amb diversos subjectes enterrats propers entre sí on poden no discriminar-se totes les senyals. Això pot inhabilitar la funció de marcatge.
• Espai molt afectat per les interferències electromagnètiques. Això pot causar funcionament anòmal del nostre dispositiu.

Figura 1. Problemes per trobar totes les persones enterrades aplicant la fase de cerca aproximativa habitual

Inhabilitació de la funció de marcatge. D’on ve la dificultat de discriminar una senyal d’una altra?

 El primer cas seria una zona dins del propi dipòsit de l’allau on en 10 o 12 metres de distància trobem dos o més subjectes enterrats. En aquests casos els DVAs digitals poden tenir problemes en discriminar una senyal d’una altre i, en conseqüència, quedar inhabilitada la funció de marcatge.

Tots els DVAs del mercat segueixen la norma ETS 300718 que obliga a emetre una senyal amb uns paràmetres concrets de freqüència, període i durada del pols. Aquesta norma, a la vegada, permet unes toleràncies de rang de les característiques esmentades. Això vol dir que no tots els dispositius a nivell d’emissió de senyal són idèntics, sinó que cada marca juga amb aquests rangs de tolerància. Això permet que un DVA en recepció pugui diferenciar més fàcilment un senyal en emissió d’un altre. Malauradament, quan dos o més dispositius es troben molt propers, per exemple, 3 DVAs dins d’un radi d’aproximadament 7 metres, augmenten les probabilitats de que les senyals se solapin i que, per tant, no puguin ser discriminades pel receptor.

Figura 2. La senyal electromagnètica del DVA

Interferències

El segon cas seria una zona amb interferències causades per elements amb càrregues electromagnètiques com remuntadors mecànics o bé la presència de falses víctimes dins del rescat (rescatadors sense formació ni bons hàbits que amb els seus propis DVAs poden donar falses senyals).

LA TÈCNICA DE LES MICRO BANDES

 Per solucionar aquestes dificultats, les micro bandes presenten una solució efectiva. Abans d’aplicar-les, caldrà sempre assegurar-nos que la funció de marcatge no funciona correctament o que el DVA té un comportament estrany en la fase de cerca d’aproximació.

Què busquem amb aquesta tècnica?

Quan la fletxa de direcció canvia constantment i ens fa portar un rumb clarament erràtic, aquesta tècnica ens permet aproximar-nos al subjecte enterrat sense fer ús de la fletxa, agafant de referència el número de distància que surt en pantalla. Quan el dispositiu ens indiqui que estem a 3 metres de la senyal, podrem acabar la cerca amb DVA aplicant la fase fina.

On iniciem la cerca amb micro bandes?

 Iniciarem les micro bandes quan el DVA ens indiqui més d’un subjecte enterrat i la pantalla indiqui una distància de 10. Aquest punt haurà de ser marcat per poder retornar a ell sempre que ho necessitem. Si volem començar les micro bandes i el DVA ens indica una distància inferior a 10, retrocedirem seguint la mateixa direcció que ens ha portat al punt on ens trobem fins a aconseguir aquest valor.

Com es realitza la recerca ?

•  Canviar el DVA a mode alternatiu/analògic si el nostre model ho permet. Si no disposem d’aquesta possibilitat, procedirem en mode digital tot i que alguns casos molt concrets podrien presentar problemes.
• A partir d’aquest moment el DVA no es podrà girar. Cal mantenir-lo en la mateixa posició com si ens trobéssim fent la recerca fina.
• Cal desplaçar-se a 90º de la direcció que ens ha portat al punt on som. Triarem anar a la nostra dreta o esquerra segons el mapa mental de l’allau. Avançarem fins que la pantalla del DVA ens marqui 10. Quan veiem que comença a augmentar, girarem 90º i avançarem 3 metres.
• Seguirem una nova banda a 3 metres però en sentit oposat a l’anterior, fins que altre cop obtenim en pantalla el valor de 10.
• Si en algun moment d’aquesta banda detectem un mínim d’indicació de distància (valor pròxim a 3), farem una comprovació d’aquest mínim desplaçant-nos cap a la neu amb el dispositiu i realitzant una recerca fina en creu.
• Un cop comprovada aquesta senyal mínima (probablement serà el subjecte enterrat més proper), retornarem al punt des d’on hem abandonat la banda i seguirem amb el patró.
• La recerca s’acabarà quan haguem trobat totes les persones enterrades o no tinguem cap més senyal  a una distància de 10 metres.

Figura 3. Recerca completada amb èxit

Velocitat de recerca

 Estem treballant en una situació d’alta complexitat i hem de moure’ns molt més lentament de l’habitual. El solapament de la senyal no és permanent, sinó que dura uns pocs segons. Hem de deixar temps al nostre DVA.

Zona d’exclusivitat

 Quan ens referim a la zona d’exclusivitat parlem d’aquella distància i orientació respecte a un dispositiu en concret que ajuda a que el nostre DVA en cerca no es vegi pertorbat per altres senyals o interferències i, per tant, tinguem una millor precisió.

El mètode de les mirco bandes busca aplicar un patró de 10 x 3 que ens porti a una zona d’exclusivitat de senyal on el nostre dispositiu pugui diferenciar una senyal emissora d’una altra propera.

Aquesta zona d’exclusivitat acostuma a ser una circumferència on el centre és el nostre receptor i el seu diàmetre variarà en funció de la distància que estiguem a un dispositiu emissor. Com més propers ens trobem del subjecte enterrat més proper, més petita serà aquesta zona i, per tant, guanyarem amb precisió, que és el que ens interessa en aquests casos.

Figura 4. Zona d’exclusivitat

Text i dibuixos de Pau Gómez