Els problemes típics d’allaus són una eina comunicativa utilitzada en la predicció a l’hora de redactar els butlletins de perill. A Europa, se n’utilitzen 5, més 2 d’opcionals. A Nord Amèrica se n’utilitzen 8, però la idea és la mateixa: comunicar la naturalesa d’un escenari complex d’una manera més senzilla i, a la vegada, facilitar que els muntanyencs puguin ajustar el seu comportament (selecció de terreny i bons hàbits) a les condicions d’estabilitat del mantell nival.
Les icones dels 5 problemes típics d’allaus recomanats per l’EAWS (European Avalanche Warning Services). Començant per dalt a l’esquerra: neu recent, plaques de vent, neu humida, capes febles persistents i lliscaments basals. El 2022 se’n van afegir 2 més, que de moment són d’ús opcional pels centres de predicció: cornises i cap problema d’allaus evident.
Aquests problemes descriuen situacions típiques que es poden repetir al llarg de l’hivern i que requereixen un determinat comportament per gestionar el risc sobre el terreny. AQUÍ els trobareu explicats i il·lustrats amb fotografies. En els butlletins, els trobem després del grau de perill i per cadascun d’ells s’especifica la distribució en orientacions i altituds, la mida i, a vegades, la probabilitat.
Exemple del Butlletí de Perill d’Allaus d’Alurte per la vall de Canfranc.
Als Pirineus, on hi ha diversos centres de predicció d’allaus treballant en zones limítrofes o, fins i tot, fent predicció per una mateixa zona, a vegades s’observen divergències en l’ús d’aquests problemes. Aquest fenomen també ha estat observat en altres regions d’Europa i, per això, els austríacs Matthias Walcher i Norbert Lanzanasto en parlen en un ARTICLE publicat a l’International Snow Science Workshop que va tenir lloc a Bend, Oregon, la tardor del 2023.
En aquest treball s’exposa la falta de directrius clares que ajudin els predictors a escollir un problema o un altre a l’hora de comunicar al públic la seva anàlisi. Per una banda, mai és fàcil reflectir la complexitat de forma esquemàtica i vàlida. De fet, si l’usuari pogués veure l’anàlisi de l’estabilitat completa que fan els predictors abans de redactar el butlletí, s’adonaria que el producte comunicatiu és un exercici de síntesi i ponderació important. Per tant, una cosa és l’anàlisi tècnica del mantell i l’altra la informació que es decideix transmetre pensant en l’ús que en faran els muntanyencs. Per altra banda, hi ha diferents situacions que són especialment difícils de caracteritzar i que són les que poden portar més confusió als predictors i, al mateix temps, als usuaris avançats.
Poseu-vos en la pell d’un predictor o d’una predictora de muntanya dels Alps o dels Pirineus i escolliu quin problema d’allaus faríeu servir per comunicar al públic les següents 3 situacions:
- Quan la nevada va acompanyada de vent. Neu recent o plaques de vent?
- Quan la neu recent cobreix una capa feble persistent que queda enterrada. Neu recent o capes febles persistents?
- Quan la radiació del sol inestabilitza el mantell just després d’una nevada. Neu recent o neu humida?
Possiblement, no tothom ha escollit el mateix i, fins i tot, això podria passar entre predictors del mateix centre. Per aquest motiu, en l’article que comentàvem abans, es proposa el següent esquema.
Aquest arbre et fa decidir des d’un bon principi si la naturalesa del perill és una sortida lineal (slab avalanche) o una sortida puntual (loose snow avalanche). En el cas de les plaques, després has d’escollir quin tipus de cristall forma la placa (neu seca-PP, DF, RG o FC- o neu humida-MF)) i després si la capa feble és persistent o no persistent. Finalment, tries si el problema es pot reconèixer fàcilment des de la superfície, ja que l’objectiu és que l’usuari del butlletí pugui gestionar la seva exposició al perill. En el cas de les sortides puntuals, escollint el tipus de cristall de la neu en superfície ja arribes directament al problema. I per acabar, els lliscaments basals i la caiguda de cornises, són situacions força diferenciades de la resta on no hi ha massa confusió. Per això, l’arbre et permet escollir directament aquest problema concret.
Aquesta clau dicotòmica, que de moment és només una proposta, deixa encara temes oberts. Quina magnitud ha de tenir un problema per fer-lo aparèixer o desaparèixer del butlletí? Quants problemes podem incloure per un mateix dia? Per prendre aquestes decisions, els predictors apliquen la lògica amb la finalitat de donar una eina real de gestió al muntanyenc: 1 o 2 problemes per dia (màxim 3) i que els problemes escollits siguin els més importants pensant en probabilitat i mida. Però aquesta valoració, a vegades és subjectiva, sobretot si la incertesa en la predicció és elevada.
Hi ha una pregunta que surt sovint als cursos i que fa referència a aquesta problemàtica. Per què desapareix el problema de capes febles persistents del butlletí d’allaus si la capa de facetes és manté present? Doncs, o bé perquè cada vegada és més difícil activar aquesta capa dèbil (ja fa dies que no hi ha ni allaus accidentals ni testos que mostrin inestabilitat destacable per aquesta capa) o bé perquè hi ha problemes més importants a comunicar. I per què torna a aparèixer al cap d’uns dies? Doncs potser perquè hi ha hagut un nou accident per aquesta capa o bé perquè no hi ha res més important a destacar. Això no vol dir que els predictors, en aquest interval de temps, l’hagin esborrat de la seva anàlisi sinó que li poden adjudicar un status diferent (activa, adormida o inactiva) segons el rol que juga en l’estabilitat del mantell al llarg del temps. I finalment, potser torna a aparèixer perquè treure-la del butlletí ha estat un error i l’observació d’un indici fa rectificar als predictors. És important recordar que el primer pas d’una predicció és l’observació per poder definir amb exactitud el punt de partida.
A continuació, algunes imatges del problema de neu humida que ens ha acompanyat la darrera setmana a causa de les altes temperatures i la radiació de març. Són fotografies de la vall de Cardós, al Pallars Sobirà.
Solcs i boles gegants fruit de la humitat de la neu. Aquesta setmana passada el mantell a les obagues mitges ja era isoterm (temperatura de 0 graus a tota la columna).
Solcs amb la pols sahariana concentrada a la seva part més còncava degut al drenatge de l’aigua de fusió, que arrossegava les partícules marrons cap al centre.
Dipòsits d’allaus al fons de la vall de Romedo, un barranc molt encaixat i desaconsellable de transitar si el mantell és inestable. El dipòsit de l’esquerra correspon a una allau que va caure durant o poc després de la nevada, quan la neu encara era seca. El dipòsit del fons és posterior i està format per boles de neu humida.
TEXT I FOTOGRAFIES: Sara Orgué.
