El passat dimecres 17 de gener un front del SW va deixar entre 2 i 20 mm de pluja al nord del Pallars i la Vall d’Aran. Aquesta precipitació va caure en forma de pluja fins a 2500 m i va ser més abundant al límit sud d’aquestes regions. En els vessants obacs, aquesta pluja va caure sobre un mantell de neu seca i això va provocar allaus petites i mitjanes (mida 1 i 2). En els vessants més assolellats, també hi va haver activitat d’allaus però menys destacable.
La pluja o la fusió brusca de la neu provoca un augment de la quantitat d’aigua líquida dins del mantell. Si aquesta aigua s’acumula al voltant dels cristalls o bé en un nivell intern especialment impermeable, els cristalls perden cohesió entre ells i també entre capes, i es desencadenen allaus. Les sortides puntuals es produiran quan els cristalls estan tan embolcallats d’aigua que la capil·laritat deixa de ser efectiva i són arrossegats avall per la gravetat. Les allaus de placa humida es produiran per una pèrdua de resistència de la capa feble en humitejar-se. I els lliscaments basals es produiran per una pèrdua de fregament entre el mantell i el terreny a causa de la presència d’aigua que lubricarà el contacte. La distribució d’aquestes allaus dependrà de la causa d’aquest humitejament i del mantell previ en les diferents orientacions i altituds.
A la sortida que vam fer el passat diumenge 21 de gener per la vall de Bonabé, vam veure allaus de l’episodi de pluja que abans comentàvem.
Allaus de placa humida a la cara NW del pic de Geu, a uns 2400 m. Sembla que l’aigua va percolar fins a la crosta basal, els cristalls van perdre cohesió per un accés d’aigua i la neu va lliscar per sobre aquest pla. Aquesta zona de sortida arriba a generar allaus que poden travessar la pista que va del refugi del Fornet a Montgarri. Però no va ser el cas d’aquest petit cicle d’allaus.
Lliscament basal en un vessant orientat al NW a 2025 m, remuntant el coll que queda entre el barranc de la Tinta i Aulà. La humitat va arribar fins a la base del mantell i en lubricar-se el contacte entre el mantell i l’herba, es va produir l’allau.
A banda de les característiques de la precipitació (tipus, quantitat i intensitat), és molt important veure sobre quin tipus de mantell cau, en aquest cas, la pluja. Els vessants solans estaven ja més acostumats a la presència d’aigua líquida dins del mantell degut als cicles de fusió i regel diari i van saber evacuar l’excés d’aigua líquida sense perdre tanta resistència. Per contra, els vessants més obacs van reaccionar més bruscament a la pluja, la humitat i les temperatures altes d’aquell dia.
Un altre dels indicis que veiem en superfície després d’aquest tipus d’episodis són els solcs. Els solcs segueixen les formes del relleu i són la xarxa de canals per on l’aigua líquida s’infiltra al mantell. Quan aquests canals estan formats, el mantell pot evacuar l’aigua i aquesta no s’acumula. Per això, si ara tornés a ploure sobre el mantell que tenim, l’activitat d’allaus seria menor. Diguéssim que el mantell estaria més preparat per entomar la pluja o un nou episodi de fusió brusca. Esquemàticament, si féssim una secció d’aquests canals de drenatge veuríem això.
Canals de drenatge que es formen quan hi ha una quantitat important (i sobtada) d’aigua líquida dins del mantell. A vegades pot ser degut a la pluja o degut també a la fusió per radiació, humitat i temperatura.
Durant aquesta sortida vam veure com els solcs quedaven molt més marcats a les obagues que a les solanes, ja que les obagues van haver d’adaptar-se més ràpidament a la percolació de l’aigua.
Orientació NE, a la dreta, on s’observen caiguda de boles i solcs ben marcats. Orientació SW a l’esquerra, on la superfície és molt més regular.
Vessants drets orientats al SE al barranc de Cernalles on aquests solcs hi són presents però no tan evidents com a les obagues.
És important tenir en compte que hi ha altres factors, a banda de l’orientació respecte al sol, que entren en joc durant la formació dels solcs. Per exemple, una acumulació de neu ventada ben cohesionada és menys permeable i els petits cristalls que la formen absorbiran l’aigua com una esponja. Per conseqüència, l’aigua tindrà més dificultats per infiltrar-se i quedarà retinguda en superfície.
Important!
La neu primavera (com més vella millor) és més permeable i l’aigua tendeix a passar a través, en comptes d’acumular-se. Per això no s’inestabilitza tant quan rep uns litres de pluja o és sotmesa a un període de fusió intensa. La neu seca, en canvi, reacciona al canvi i acostuma a generar allaus. Així i tot, aquest pic d’inestabilitat no perdurarà massa en el temps i un cop els canals de drenatge estiguin establerts, el mantell tornarà a estabilitzar-se. Com ja sabem, una baixada de la temperatura de l’aire o bé el regel nocturn per irradiació ajudaria significativament a un encrostament superficial del mantell, que contribuiria a l’estabilitat. Però, important! Si tenim capes impermeables a l’interior del mantell o a la base on s’ha acumulat l’aigua, el problema pot tenir una mica més d’inèrcia i no respondre immediatament a aquest encrostament superficial. Per això és freqüent sentir la frase de “els lliscaments baixen quan volen. A vegades durant la nit, encara que sigui serena”.
I per últim, la pluja no només és una aportació d’aigua líquida i temperatura, sinó que també és un augment de la càrrega sobre el mantell.
TEXTOS I IMATGES: Sara Orgué
